Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

13 страница из 67

En la línia clàssica d’Oliver, Estelrich creu que l’esperit renaixentista ve amarat de tradició. Per ell, tradició no és l’adhesió passiva a fórmules mortes, ni menys l’enyorança elegíaca d’institucions mortes. Tradició és instint insubornable, voluntat de reviure, manament que ve dels segles, pensament per generacions, ultrapassant les fites individuals. Aquesta idea de tradició prové ben possiblement d’Oliver. Tradició i Renaixença. Si la decadència era anàrquica i coincideix amb una pèrdua del sentit d’autoritat, la Renaixença significa ordre cívic. Per a fer-ho curt: Tradició és legitimitat, passió constructiva, disciplina, acceptació d’una responsabilitat que ve dels avis i seguirà més enllà dels nostres néts. És a dir: continuïtat del present amb el passat. Estelrich ho formula amb èmfasi: «Passat, present i futur són temps d’una mateixa, indivisible, simfonia». En definitiva, Renaixença és esperit de grandesa.

El Renaixement, la Il·lustració, van ser grans moments per a Europa, sense que deixés d’haver-hi conflictes i guerres. En el període d’entreguerres, la noció de Paneuropa encunyada per Coudenhove-Kalergi va cristal·litzar un procés intel·lectual que sedimentava des de segles abans, va sumar aspiracions de projecte polític i va tenir els seus fracassos estrepitosos. Existeix una identitat cultural d’Europa? Encara avui ens ho demanem.