Читать книгу Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819) онлайн

13 страница из 90

Als nostres documents es fa palesa la tardana i insuficient introducció del confessionari; així, a Cocentaina, Maria Uris declara l’any 1651 «que me llamó dicho fray Staña a la sillita donde acostumbra confesar».ssss1 Dels dos confessors que sol·liciten Tomasa Arganza, l’any 1657 a València, un era assegut «en una silla donde suelen confessar», i l’altre, «estando él sentado donde acostumbrava confessar y esta asentada en tierra».ssss1 El 1697, una tal Felícia, d’Oliva, conta com és sol·licitada «estando este centado en un banquillo de ladrillo [...] estando ella arrodillada como si se confesase».ssss1 El 1704, Margarida Esteve declara que confessava, a València, «en una silla que estaba junto a la capilla de Nuestra Señora de los Affligidos».ssss1 Encara el 1705, fra Jeroni Alminyana confessa, a Xàtiva, al convent dels agustins, «sentándose para ello en un poyo que ay en dicha portería».ssss1

Se suposa que aquest moble és un poderós dissuasiu, que impossibilita qualsevol contacte físic. Però el seu efecte pervers, diu Haliczer (1998: 141), és que crea encara una intimitat major que permet converses més compromeses que abans. I a pesar de tot, la introducció del confessionari fracassa en el seu propòsit: la sol·licitació no sols no minva, sinó que continuarà creixent al llarg dels segles XVII i XVIII. No desapareix, sinó que canvia: els tocaments se substitueixen per paraules.