Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

51 страница из 115

Aixís referma’m en el senyoriu

del teu imperi que no sap frontera [OC, 298].

Al principi del segle XIX, l’èpica de les gestes temibles i despietades ja no és possible. Per això, el poeta oculta el desig de la dominació en una fantasia aparentment innòcua sobre la recuperació del món clàssic i la incorporació del seu llegat pagà en la tradició cristiana. Però el passat no pot protestar, és impossible ferir un fantasma. L’Helena grega no té veu; és només un nom, no pas una noia palpable, viva, acusadora com la Gretchen de la primera part. Al costat d’una estimada d’una època perduda, tota violència sembla irrellevant, com si tots els crims d’ara ja fossin tan irrellevants com el patiment dels temps que s’han esvaït.

Aquest, però, és el punt clau en la lectura atenta de Faust. Goethe parla exclusivament del món modern –i de les maneres tan hàbils i perverses que aquest mateix món ha trobat per justificar tots els danys col·laterals del progrés.

La nostra civilització està arrelada en l’explotació. I per això, la cultura necessita crear les estratègies de l’oblit. Els llaços més forts d’una comunitat s’estableixen amb els acords tàcits entre tots els membres sobre les coses que no recordarà ningú. Ens uneix no pas allò que recordem junts, sinó allò que tots plegats estem disposats a oblidar, podríem concloure cínicament.