Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

53 страница из 115

Amb el pacte amb el diable, Faust sembla que podrà esquivar la mort. Mai, però, no es troba realment en un atzucac i amb la sensació que el seu turment durarà per sempre. El final del drama porta al protagonista intrèpid un merescut descans a dalt del cel: no es quedarà vagant per la terra com una ànima en pena.

Com més inflat és el seu desig d’autosuperació, menys importància té per al Faust el món que l’envolta. Finalment, ell mateix esdevé l’únic objecte possible del seu desig. La dinàmica d’aquesta autorealització és la recerca d’un moment de quietud absoluta, és la recerca de la mort –perquè només la mort pot abolir el temps. Un cop mort, l’home és finalment protegit davant de tot dolor, de tot el mal i, sobretot, de tota la desil·lusió. Per això, la mort per a Faust no és només el final de la vida, sinó el sentit mateix de viure, l’últim objectiu, un lloc promès on arribarà després d’un llarg pelegrinatge. El moment de la definitiva felicitat i el moment de la mort coincideixen. Faust, que ha recorregut tots els temps imaginables, torna finalment al paradís. Al final del periple, el destí el torna al punt de partida; el cercle es clou.