Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

55 страница из 115

Al final això ja no importa perquè guanya l’amor que pot absorbir les injustícies més infames. Al final, la misericòrdia importa més que no pas la justícia. Goethe suspèn així el càlcul que regeix totes les accions dels homes –excepte, potser, les de l’amor. O també podria ser, com diu Theodor Adorno, que després de tants anys, el pacte es deu haver oblidat. I amb això també cal oblidar potser totes les desgràcies que ha provocat aquest protagonista. Fins i tot la seva maldat envers el Filèmon i la Baucis per aconseguir assecar els aiguamolls i guanyar terrenys per fundar una societat més noble.

La remor que acompanya totes les obres èpiques és el soroll de fons, com si l’autor només volgués gravar el vaivé de les onades que xoquen contra els penya-segats. El mite no admet cap canvi, sinó que enregistra la vida com un estat de coses que no admet cap mena d’evolució. La natura és eterna, i els cicles de la vida, inevitables i previsibles. Tot poeta, però, escriu només amb un únic propòsit de guardar allò que és digne de ser recordat. Amb això es crea la tensió entre la lògica del mite que tot ho iguala i el desig de l’autor de preservar la singularitat del moment. Els poemes recorden allò que ja s’ha esvaït; aquest és el seu engany. I l’exactitud de les descripcions dels objectes poc pot amagar l’inevitable pas del temps.