Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

71 страница из 115

Tal com testimonia el caçador Gracchus de Kafka, no hi ha cap repòs per a una consciència que abraça segles. La figura exhausta, esquelètica, del caçador és un cos que ja no conserva res més que la consciència. El poeta no jutja, sinó que només registra la vida. Però el testimoni literari mai no pot ser impassible. El poema de Maragall que més clarament demostra la intromissió de la realitat en la ficció és «Paternal» (OC, 90). L’ona expansiva de la bomba que ha esclatat en el teatre entra literalment a casa. Ja no hi ha cap recer. El poema de Maragall transmet la mateixa angoixa que tenyeix totes les pàgines de Franz Kafka: aquest món nostre ha patit un canvi desolador, ja no hi ha cap amagatall segur. La diferència entre l’espai públic i el privat ha estat abolida. Cap mena de metamorfosi no pot oferir les garanties d’una fugida en un lloc segur, encara que et converteixis en un rèptil. A «La transformació», de Kafka, la família et pot bombardejar amb pomes, i a «La salamandra», de Rodoreda, l’escombra de la rival et pot trobar als foscos racons de sota el llit. En el poema de Maragall, l’estranyesa la provoca el seu propi infant, que «riu bàrbarament». La criatura mostra una despreocupació que el poeta no pot compartir. Aquesta sobtada revelació l’astora; en el poema, «el pare arruga el front». Ell és el pare que ha quedat sense paraules perquè no pot concebre, en un moment de màxima angoixa, que la criatura se senti satisfeta simplement pel fet de tenir la panxa plena. El Paradís és aquell lloc anterior a tota consciència. Només la falta de discerniment pot oferir en uns moments com aquests un recer que per als adults no sembla ni imaginable. El paradís de la innocència d’un nadó, ¿podria ser compartit amb la mà «bàrbara» de l’home que va llençar la bomba?