Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

72 страница из 115

La conclusió de Maragall és un ganivet: el bàrbar és capaç d’acció perquè no pensa. Com en el cas dels infants, la vitalitat d’un inconscient provoca admiració, però ens enganyaríem si penséssim que Maragall va tancar el símil en aquest punt. Perquè l’accés al paradís és tancat amb set panys i un home amb consciència plena no pot lluitar per entrar-hi a qualsevol preu –tret que sigui Faust, és clar. Maragall demana al seu públic que el llegeixin com a adults, com a plenament conscients de les contradiccions insalvables.

Cal preguntar-se, doncs, per a què serveix el poeta en una societat. El propòsit podria ser crear l’èpica nacional i aconseguir, a la manera de Faust, que perduri la llegenda i no pas la realitat. Mefistòfil murmura, irònicament: jo els vaig matant i aquests homenets em rebroten constantment. L’estirp humana és inconsumible. La cançó nova fa emmudir la vella i sembla que l’únic propòsit de la poesia sigui transmetre la història oficial i corroborar l’amarga constatació de Walter Benjamin que no hi ha cap document de la cultura que no sigui alhora un document de la barbàrie. Maragall sap que els fets nobles i les accions infames «no es desassemblen ni un bri». Allò que diferencia els records entre bons i dolents és la manera com els recordem; les mateixes accions poden donar glòria al protagonista o bé condemnar-lo a un menyspreu permanent. L’aparició de la jove redemptora a «La fi del comte Arnau» compleix efectivament la funció d’un «cable de parallamps»ssss1 que absorbeix els somnis irrealitzables. El «joc pervers» d’aquest poema èpic, però, no gira només entorn de les qüestions de la impuresa del desig. La impotència de la poesia rau en el fet que no pot convertir el verb en la carn. O potser sí? ¿Fins a quin punt tots els nostres desigs estan relacionats amb unes expectatives que deuen haver estat formulades prèviament en el llenguatge? Podem desitjar res sense paraules? Ferrater formula al final del seu poema irreverent «Sobre la catarsi» la proposta de recobrar una innocència que «no vol més verb». L’autor de Les dones i els dies protagonitza una espectacular fugida endavant i demana un pensament «sense l’empelt de la memòria […] senil».