Читать книгу De València i Mallorca. Escrits seleccionats онлайн

65 страница из 216

Com tants altres estudiants del meu temps, vaig poder completar la formació rebuda a la Universitat gràcies als Estudis Universitaris Catalans semiclandestins, sostinguts en aquell moment per l’Institut d’Estudis Catalans. Hi vaig seguir cursos de literatura catalana d’un jove Joaquim Molas, amb el qual he continuat sempre amb una relació excel·lent i que considero un dels meus mestres més importants –que ens va transmetre el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, complementat per Vicens Vives i per Arnold Hauser–, i hi vaig fer amistat amb el secretari general de l’Institut, Ramon Aramon i Serra –d’una sòlida formació germànica–, que tenia fama de sorrut, però que en realitat era tot cor i es delia per ajudar les persones que veia amb interès per l’estudi del català. Gràcies a ell, vaig perfeccionar els meus coneixements lingüístics, iniciats sota el mestratge inoblidable de Francesc de B. Moll –a través dels seus manuals i en casos concrets amb entrevistes personals o amb intercanvis epistolars–, i vaig tenir la possibilitat de publicar els meus primers articles en català a la revista que Aramon dirigia, Estudis Romànics. Ell mateix em va demanar nombroses ressenyes per a la revista, que em van servir per a aprendre l’ofici al costat d’un mestre incomparable, i la nostra col·laboració i la nostra amistat ja no es van estroncar mai i em van permetre de conèixer catalanòfils de tot arreu i d’intervenir sistemàticament en els cursos d’estiu per a estrangers dels Estudis Universitaris Catalans. Encara durant aquests anys vaig tenir una altra gran oportunitat, decisiva en la meva vida intel·lectual: Martí de Riquer em va posar en contacte amb l’editor Josep M. de Casacuberta, propietari i director de l’Editorial Barcino, amb el qual vam fer molts plans que la meva decisió posterior d’entrar a Montserrat va tirar enlaire. Però l’amistat que vam establir, i que va durar també fins a la seva mort, em va permetre de tenir accés als immensos materials que conservava procedents de l’arxiu de Marià Aguiló i de començar a engrescar-me en l’estudi de Jacint Verdaguer, del qual coneixia les obres des de ben jove. Casacuberta em va donar un exemple impagable de com havia d’actuar un bon editor, dins la línia de l’«obra ben feta» que propugnava el Noucentisme i sense mirar els aspectes crematístics de la feina que un feia, ni plànyer esforços perquè sortís bé, encara que fos a base de passar-s’hi moltes hores i de refer de cap a cap treballs que després signarien uns altres.