Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

14 страница из 67

Tot i ser territori propietat de la SNCF, la ciutat de París ha anat erosionant els seus contorns, enderrocant estacions i tallers, desferrant enllaços amb les altres línies i platges de vies senceres que ara només poden endevinar-se, deixant que es perdessin les andanes, ocultant-ne el traçat sobre el qual s’han construït edificis sencers, deixant només l’espai indispensable als fonaments perquè passin, encaixonades, les vies. En certs llocs, costa de retrobar-les; en d’altres, és impossible, però hi són. Com a rescabalament, algunes de les antigues estacions s’han reconvertit en Cafès, especialment al voltant de la línia d’Auteil, darrer tram que va estar en funcionament fins als anys vuitanta, i que en realitat no formava part de la Petite Ceinture, sinó que discorria, en paral·lel, per una part del mateix traçat. En una d’aquestes sales d’espera que són els cafès vaig escriure la primera versió d’aquestes notes.

Però hi ha un indret concret d’aquest ferrocarril abandonat que, malgrat haver estat assetjat per pressió urbanística, ha ofert una estranya resistència: el pont de l’antiga estació de Ménilmontant, ara desapareguda. Aquest pont unia les andanes d’aquesta estació, situada entre dos llargs túnels, al pas en trinxera del tren per aquesta part del barri de Belleville, al nord-est de la ciutat. D’aquella estació ja no queda res: ni les andanes, ni l’edifici d’accés; tot s’ha fet fonedís, tret de les vies mig cobertes d’herbei, una escala d’accés des d’una avinguda superior entaforada per les bardisses –i poca cosa més. I el pont: un pont humil, amb uns graons de pedra i ciment en escorç i baranes de ferro, que utilitza ben poca gent per anar d’una banda a l’altra de la via per l’entortolligada Rue de la Mare. Després d’haver recorregut a peu aquest traçat ferroviari diverses vegades en tota la seva extensió, en alguns moments posant en perill la meva integritat física i contravenint algunes severes interdiccions, puc afirmar que és l’únic pont d’aquestes característiques que no ha estat enderrocat. L’explicació es troba en una senzilla placa de marbre: tres noms, tres morts.