Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

57 страница из 67

Una de les coses més importants que li va passar a Pla en aquell primer viatge a París va ser assistir al debat sobre Marcel Proust, que Joaquim Borralleras l’havia animat a llegir, però que segurament va decidir de fer-ho en trobar-se la defensa que en va fer Léon Daudet a les pàgines de L’Action Française. Proust és una lectura que va resultar determinant en la seva idea del memorialisme, però també del periodisme. Sense aquesta lectura, la seva idea d’estar fent literatura contra l’oblit no resulta comprensible. Els diaris de dia –el periodisme– van acabar fent possible els diaris de nit –el memorialisme–, alhora que el diaris de nit donaven una forma de mirada especial als diaris de dia. Arribats aquí, la lectura de Proust s’ha de considerar un punt d’inflexió.

Alguns anys més tard, el 19 de desembre de 1928, Pla publica «Marcel Proust vell i nou»; Proust ja és mort i en 1927 s’ha publicat el darrer volum de la Recherche…; el debat sobre Proust ha fet tot un gran recorregut a França, i l’està fent a Europa, fins al punt que es permet afirmar que «d’aquí a vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant, s’ha de saltar fins Stendhal».ssss1 Per a entendre la importància d’aquesta afirmació cal relacionar-la amb la reticència a la novel·la en Pla, que unes ratlles més avall el porta a considerar que, entre aquests dos autors, «Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmats a l’aigua de roses», a banda de considerar que, quant a la tècnica literària, el seu ofici supera els russos, Joseph Conrad i Samuel Butler. De fet, pràcticament la meitat de l’article és un acarnissament contra la novel-la russa, especialment Dostoeivski, i una mica també els narradors nòrdics: el primer, per fer creure tota una generació de lectors que, perquè una novel·la sigui interessant, hi havia d’aparèixer un assassí, un desequilibrat i un anormal, mentre que els segons, si més no, no havien estat tan pessimistes i es limitaven a una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat. Proust, partint de la relativa respectabilitat d’un saló distingit de París, hi fa passar, a l’entendre de Pla, «coses tan interessants i tan dignes d’ésser explicades com en una presó o en un ambient incert i de mal mirar». Certament, pot semblar que Pla encara no havia llegit tots els volums de la Recherche; Sodome et Gomhorre no li permetria fer aquestes afirmacions sense afegir alguna recança.