Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

60 страница из 67

Anys més tard, amb motiu de la publicació del volum quart de les Obres Completes, Sobre París i França, oblidades i irrescatables aquelles cròniques de l’any literari 1920, les escriu de nou –segons confessa en una entrevista: «está hecho de nuevo, todo. Fíjese. Estos periódicos están en bibliotecas y sitios así. Yo no tengo tiempo de ir husmeando lo que escribí. Los he redactado de nuevo»ssss1–, i els comentaris que fa de Proust, com els que podem llegir també en El quadern Gris, resulten molt aclaridors:

Marcel Proust no és un realista de la realitat directa i crua i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat –el temps retrobat–, cosa sensiblement diferent, sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic persistent, deliberat, continuat, infinitament petit, infinitament gran, transcendental.ssss1

El realisme dels records de la realitat s’integra, així, a la poètica de Pla: si en Proust «no hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història»,ssss1 en ell podríem apreciar el mateix. Però, per alegria de Joan Fuster –expressada amb entusiasme escèptic en el pròleg a El quadern gris– i decepció dels historiadors marxistes dels anys seixanta, aquesta història és d’una altra mena: