Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
26 страница из 139
Un cop va desaparèixer el dictador, es va posar de manifest l’evident incapacitat del règim per a perpetuar-se fent uns canvis mínims, imprescindibles, però de caire merament cosmètic. Descartat el projecte merament continuista per inviable en aquell context de crisi, es va afaiçonar una via reformista, completament allunyada de qualsevol vel·leïtat democràtica. Però foren precisament els alts graus de mobilització política i social que va haver-hi durant el primer semestre de 1976, continuació corregida i augmentada de la dels mesos i anys precedents, el que va dinamitar aquest projecte del govern Arias-Fraga. Unes mobilitzacions que tingueren un alt cost en l’àmbit repressiu i que podríem exemplificar en els fets de Vitòria, i que en el cas de Catalunya es cobrarien dues víctimes mortals, una a Tarragona i una altra a Sabadell, que seran objecte de tractament en les línies que segueixen.
El fracàs del projecte impulsat per l’executiu encapçalat per Carlos Arias Navarro va portar a la presidència del govern Adolfo Suárez, el qual, en arribar al govern, tampoc portava sota el braç un projecte reformista que conduís a l’establiment d’una democràcia plena. Fou la pressió del carrer la que l’acabaria forçant a anar molt més enllà del que planejava fer l’estiu de 1976. L’amnistia concedida no va desactivar les demandes de democratització de l’oposició, que incloïa una «veritable» amnistia, que feia molts anys que havia esdevingut una peça axial de les seves reivindicacions. I si bé Suárez es va apuntar un èxit amb el referèndum de la Llei de reforma política del 15 de desembre, ben aviat es va adonar que sense el concurs de les forces de l’oposició, el seu projecte restava mancat de tota credibilitat, és a dir, de futur. L’executiu tenia a les mans tots els ressorts de l’aparell de l’Estat franquista, però no tenia cap tipus de legitimitat democràtica. Una oposició que, d’altra banda, també es va adonar dels seus límits a partir dels efectes limitats de la vaga general que havia convocat el novembre de 1976. Fou a partir de llavors, malgrat l’obstacle que va representar el «gener sagnant», exemplificat amb la «matança» dels advocats laboralistes del carrer d’Atocha a Madrid, quan la situació va fer un gir. El govern es va adonar que era inevitable pactar amb l’oposició, la qual cosa implicava cedir i avançar fins àmbits on feia uns pocs mesos ni es pensava que es pogués o s’hagués d’arribar, i, de la seva banda, l’oposició va poder copsar com el seu projecte rupturista esdevenia inviable, raó per la qual arribaren a la conclusió que calia negociar amb els franquistes reformistes del govern. A partir d’aquí va començar el que s’ha acabat qualificant com la ruptura pactada. Tal com ha assenyalat Santos Juliá: