Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
27 страница из 139
La ruptura, que siempre se había entendido como vía pacífica a la democracia con el momento clave de una huelga general, comenzó a entenderse como vía negociada: ruptura dejó por completo de referirse al agente que debía conducir el proceso para designar únicamente su fin, una constitución. Sería, como la había bautizado Carrillo y la saludaron todos los demás, una ruptura pactada.ssss1 –I afegeix a continuació–, El proyecto de ruptura, tal como fue formulado en declaraciones conjuntas por los diferentes organismos de la oposición, fue en definitiva el que acabó realizándose excepto en un punto: no fue la oposición democrática la que dirigió el proceso a la democracia.ssss1
A partir d’aquí el procés avançà, amb sobresalts, però de forma irreversible. Hi hagué les primeres eleccions democràtiques el 15-J, es va obrir tot seguit un no previst període constituent i s’assolí l’anhelada amnistia per a tots, amb el llast d’incloure en la seua redacció una veritable llei de «punt final», per emprar la terminologia emanada de les dictadures australs. Però tot aquest període anà acompanyat, en referència a l’àmbit que ens ocupa, de les dificultats que va representar adequar l’aparell repressiu de la dictadura al nou escenari que s’estava construint. Una circumstància que cal valorar com una de les taques negres de la Transició, atès que significà la pèrdua de la vida de desenes de ciutadans com a resultat de la repressió policial a les mobilitzacions organitzades per aconseguir un règim de llibertats, així com per la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres d’aquests cossos o bé per la manca de garanties dels mateixos ciutadans quan es trobaven sota la custòdia de l’Estat, ja fos als establiments policials o bé als centres penitenciaris. Precisament, en aquest treball i en referència al que acabem d’exposar, s’analitzen els casos de dues víctimes de la repressió policial en el transcurs de manifestacions de 1977 i 1978, concretament durant la Diada, quatre casos de «gallet fàcil» entre els anys 1977 i 1980, a més d’una víctima com a conseqüència de les tortures quan es trobava en un centre penitenciari el març de 1978.