Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

28 страница из 139

L’eminent natura repressiva del franquisme es va perllongar durant força temps, en bona part per la resistència d’aquests àmbits policials a qualsevol tipus de transformació profunda de les seves estructures. El mateix Rodolfo Martín Villa deia a finals de 1978 que «Hay que romper el hielo entre la población y la policía».ssss1 Un aspecte que no es pot deslligar de la seva clara imbricació amb l’estament militar, resultat de la tradicional militarització dels cossos policials i de l’ordre públic en la història d’Espanya, i que durant la dictadura va assolir un dels seus més alts graus. En conseqüència, els canvis en els rengles policials en el trànsit del règim dictatorial a un altre de democràtic, foren especialment lents. Els punts del Pactes de la Moncloa que feien referència a aquest àmbit quedaren en una anecdòtica declaració d’intencions. La reforma empresa pel govern de la UCD el 1978, amb l’esmentat Martín Villa al capdavant del ministeri, fou clarament limitada, a més de ser preconstitucional, i malgrat els lleus canvis hi haguts, va reeixir com el tret més distintiu el canvi de denominació en la fins llavors Policia Armada, que va passar a anomenar-se Policia Nacional, i d’uniforme, en abandonar el gris i passar a una uniformitat de color marró. De «chocolate con porras» el va qualificar Cambio 16.ssss1 Però en conjunt, l’abast de les reformes fou molt insuficient, si el que es pretenia era aconseguir una democratització estructural i pràctica dels cossos policials que els fessin adequats a un estat de dret.