Читать книгу Andreu Alfaro. En torno a la escultura. Escritos y entrevistas онлайн
3 страница из 6
ssss1
Andrés Alfaro y «El Parpalló»
de J.G.R.
Alfaro, un escultor con razones
de Joan Fuster
Andreu Alfaro y sus hierros enhiestos
de Baltasar Porcel
Conversación con Alfaro
de Juan de Hix (seud. de Juan Manuel Bonet)
Andreu Alfaro, antiromàntic
de Montserrat Roig
Retrats sense temps: Andreu Alfaro
de Rafael Marí
Andreu Alfaro, un escultor del i per al País Valencià
de la redacció de Saó
«Soy un hombre de síntesis»
de Manuel García
Idea y forma: la línea
de José Martín Martínez
De Goethe y nuestro tiempo
de José Martín Martínez
«Donde realmente hacen falta las esculturas es en los espacios horribles»
de Miguel Fernández-Cid
«Hice Las tres Gracias inspirándome en las de Rubens»
de Félix Santos
EL 5 D’ABRIL DE L’ANY 2011 EL CONSELL DE GOVERN DE LA UNIVERSITAT de València atorgava a Andreu Alfaro la distinció honorífica de la Medalla de la nostra institució. En fer-ho, va voler reconèixer públicament la trajectòria d’un artista de referència imprescindible en la generació avantguardista de finals dels anys cinquanta al costat de figures com Chillida, Tàpies, Sempere, Millars o Saura. Després del seu pas pel mític Grup Parpalló, va desenvolupar una recerca personal i lliure que, ja des dels anys seixanta, explora audaçment l’escultura des de la memòria del constructivisme mitjançant la utilització de materials industrials i les seues possibilitats òptiques i cinètiques de simetria o repetició de forma geomètriques. Formes que progressivament es projecten en les seues escultures monumentals que en els anys setanta es van endinsar en un concepte nou de l’espai públic. I que no van ser sinó un graó més en el seu afany incansable, en les dècades següents, de la perpètua renovació del concepte de l’escultura clàssica, del seu volum, dels seus materials com el marbre o la calcària, o dels motius, des de l’estatuària clàssica a la barroca, des del cos humà a les esteles o a l’homenatge a mites culturals europeus com Goethe.