Читать книгу Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja онлайн
103 страница из 157
Borja no va poder enxampar Cadell i, encara que va prendre Arsèguel, el castell tornarà a ser niu de bandolers fins a les darreries del segle XVI.190
El lloctinent va continuar exercint la funció repressora sobre altres quadrilles, però no pogué evitar la mort de l’abat Funes a mans d’uns malfactors. Borja va publicar la llista d’una vintena de bandolers implicats, un dels quals «haviendole prendido un comissario mio, y teniéndole preso en la Seu de Urgel, ha sido mohina morirse en la carçel de dolencia; mas pues él hizo lo que nosotros havíamos de hazer, vaya en hora buena».191 No hi ha cap compassió per part de l’autoritat virregnal. L’execució era el destí del pres i la malaltia sols en va avançar el final. Les dones tampoc escapaven a l’acció de la justícia: «Hase proveydo de prender la biuda Callar, de cuya casa salieron los malhechores». En aquest cas la probable participació indirecta i un problema de salut, «por estar doliente», van evitar l’empresonament i permeteren la llibertat de la viuda sota fiança.192 En altres casos, el destí dels presos era ombrívol: «No sé en qué parará, que muy escandalizados los tiene[n] agora otros seys o siete delinquentes que tengo presos, de los quales me dizen que hay tres o quatro muy culpados, de los quales no digo nada hasta que los vea en la horca».193 Si bé els delinqüents no tenien pietat amb les seues víctimes, l’autoritat tampoc no en tenia amb ells. Protegir la salut d’uns anava en detriment de la salut dels altres. La forca, amb o sense esquarterament, era una forma usual d’aplicar la pena de mort. En el millor dels casos, si es demostrava la culpabilitat, hi havia la mutilació o les galeres. El testimoni del mateix lloctinent no pot ser més explícit: «Al cabo el viernes passado yo ahorqué seys destos, los más famosos, y agora se entiende en los procesos[s] de los otros con toda diligencia. Podrá ser que el que mejor librare, remará toda su vida».194 Abans dels Reis Catòlics, els remers de les galeres de la Corona d’Aragó eren majoritàriament voluntaris contractats (Unali, 2007: 65-96). Al segle XVI, els estols reials, cada vegada més grans, necessitaven molta mà d’obra que esclaus i condemnats subministraven: «Yo le [he] dado çerca de sesenta galeotes que tenía condenados a galera, sobre havelle dado el año passado çerca de hochenta».195 Els galiots, amarrats al seu banc, arrossegaven una existència precària que solia acabar amb la mort abans de deu anys.196 En ocasions, la condemna era implacable: «en este día se ha esquartizado un delado muy famoso que en tiempo del arzobispo mató un comissario. Ha confessado doze o treze muertos sin otros mucho [sic] maléficos muy grandes».197