Читать книгу Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja онлайн

15 страница из 157

Mentrestant, la gent continuava patint i morint, principalment per malalties infeccioses. Les temibles epidèmies de pesta bubònica, sense causar les grans mortaldats del segle XIV, van fer acte de presència periòdicament. De forma més quotidiana, hi estaven presents les endèmies de tercianes i quartanes, la pigota o la terrible, però afortunadament minvant, lepra. Hi van aparéixer també malalties noves o emergents, com el pulgó, dit també febre punticular o tabardillo, la «suor anglesa» i la sífilis, que cadascú atribuïa al veí batejant-la de «mal francès», «mal napolità» o «mal espanyol», segons qui esmentava la malaltia. Fou, precisament, l’observació de la sífilis, el que va permetre a Fracastoro introduir noves propostes epidemiològiques; el metge veronès, amb la seua hipòtesi del contagius, anticiparà de forma genial la teoria microbiana. Les epidèmies, però, continuaven. Els rics fugien de les zones afectades, però no podien escapar dels excessos alimentaris propis, que els causaven obesitat o gota. Els pobres, més vulnerables, eren les primeres víctimes de les guerres, la fam o les pestes.¹