Читать книгу Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja онлайн

39 страница из 157

6.2 Malalts del pit, tísics, hèctics i gent que tira sang

El fet que l’acte de respirar va lligat a la vida és probablement una de les primeres observacions dels humans. Conseqüentment, les alteracions de la funció respiratòria devien ser objecte d’interès per part de la medicina antiga de totes les cultures. A la Grècia clàssica, ja es diferenciava l’asma (panteix) de la dispnea (respiració difícil). El concepte galènic de funció respiratòria era diferent a l’actual. D’acord amb García Ballester (1972), el pneuma és considerat per Galè un esperit vital, mentre que els pulmons tindrien una funció refrigerant. Al llarg dels segles els significats canvien i apareixen noves paraules per a velles o noves malalties. Així, per a la medicina actual, el mot asma va lligat al bronco-espasme, la dispnea continua amb un significat proper al clàssic, però hi ha una variada i nova terminologia, per descriure malalties banals, com el refredat, o més importants, com la pneumònia i el càncer. Al segle XVI, a banda de símptomes perfectament identificables, també hi eren presents: l’asma, amb significació probablement més compatible amb la dispnea que amb el panteix homèric; el dolor de costat, pròxim a la pneumònia; el romadizo o refredat, i la tisi, propera a la tuberculosi. Malgrat la gran diferència conceptual entre la medicina del segle XVI i l’actual, de vegades, la descripció de les malalties respiratòries no queda tan lluny com podria semblar. Ho podem observar en el següent paràgraf de Dionisio Vázquez (2011: 389-392): «el padre Bustamante, por su vegez y asma de que era fatigado, no hiziesse otra cosa en toda la noche sino tosser y escupir y arrancar flegmas...». Qualsevol entén perfectament que el vell arquitecte jesuïta tenia tos i expectoració, que la seua funció respiratòria no marxava massa bé ni els seus bronquis estaven sans.²⁰