Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

160 страница из 211

En una situació com aquesta, «les llengües», siguin de l’escala que siguin i per tant també els dialectes, només poden ser abstraccions. Per això abans he insistit que són entitats que ni són utilitzables ni tenen possibilitat d’existir sense les parts a partir de les quals s’han format, que és allò que realment fem servir quan parlem. Són, per tant, una mica com una nina russa, que no és cap de les peces que la integren: ni equival a la peça més petita, la nina de dins de tot, ni a la més gran, la nina de l’exterior, ni a les del mig. Cap nina, tota sola, no és una nina russa perquè, de fet, una nina russa no és una nina sinó que és, inevitablement, un conjunt de nines de mides diferents, de la més petita a la més gran, que poden incloure’s l’una dins de l’altra. Cada figura és una nina però totes juntes no són una nina sinó que són una nina russa, una matrioixca, que és tota una altra cosa.

La segona qüestió. Què passa quan la integració no es produeix d’una manera natural? Com tots sabem, en alguns casos, no en tots, els lingüistes han estat capaços de construir un artefacte que tothom pot utilitzar, inicialment en el registre escrit però més tard també en alguns registres orals formals, que ha tendit, o s’ha forçat que així passés, a passar a ser percebut com «la llengua de veritat», compartida per tots els parlants. Aquesta compartició és un correlat de l’homogeneïtzació grupal que comporta una cultura que implica una ment col·lectiva (Lotman 2014). Fixem-nos que en aquesta nova situació la unitat construïda amb la llengua escrita sí que pot ser utilitzada en la comunicació. Dient-ho ràpidament, en l’escriptura, la llengua és també un idiolecte. Un tot que manté una relació isomòrfica amb una part perquè la llengua pública és, també, un dialecte. D’una manera artificial, l’espai del desordre (la langue que només podia originar una mitjana del conjunt dels dialectes) es converteix en l’espai de l’ordre en el qual s’ha consolidat un únic dialecte escrit, nou, homogeni i regular, que acaba essent considerat «la llengua». Com he comentat abans, sempre m’imagino «la llengua», aquesta llengua artificial, com una mena de Pac-Man. Un Pac-Man és aquell protagonista d’un vídeo-joc popular que té forma de bola groga amb boca grossa i està destinat a devorar totes les boles del laberint. Diguem que el Pac-Man és un endrapa-boles. En el món modern, la llengua construïda sol anar acompanyada d’una ideologia que la impulsa a convertir-se en un endrapa-dialectes.