Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

49 страница из 131

Malgrat que havia estat signada la Treva de Niça amb Francesc I, i allò conferia certa tranquil·litat al si de la Monarquia Hispànica, val a dir que assumia l’encàrrec imperial en un moment delicat. D’una banda, la defunció de l’emperadriu i la necessitat de Carles V d’atendre la seua gegantina herència precipità la primera regència —això sí, nominal— del príncep Felip, la qual gairebé coincideix amb l’estada del marqués de Llombai a terres del Principat. D’altra banda, també seria una etapa complicada per a la institució virregnal, puix que comptava amb uns instruments de poder i mitjans financers bastant frugals i encara estaven per as-sentar-se procediments i competències: tot just com passava en altres contrades. Emperò, a més, en el cas de Catalunya se n’afegia el desori subsegüent a l’acefàlia política, la difícil conjuntura econòmica i el potencial desestabilitzador de la frontera, en ser aquest un territori immediat a França i a la mar Mediterrània.

És justament per ço que el monarca no se’n refiava, motiu pel qual havia pres algunes mesures —tot i que no gaire extremades— amb la finalitat d’intentar mantenir la quietud al si del Principat. Açò es reflectí, a tall d’exemple, a la pragmàtica publicada el 7 de març de 1539. Així mateix, el memorial que el sobirà deposità en les mans del I marqués de Llombai a finals de juny, recalcava la peremptòria necessitat de procedir a la pacificació i conservació de l’ordre públic, tot prestant especial atenció a la repressió del bandolerisme, la fortificació i adequació de les places frontereres o la protecció de la ciutat de Barcelona i de tota la costa catalana del cors.ssss1