Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

76 страница из 131

En eixe sentit, tot i que la noció del mirall, en tant que artefacte màgic, sobrevisqué durant l’edat mitjana o va ser rescatada en el Quattrocento —posem per cas la Faula de les amors de Neptuno y Dianassss1— el ben cert fou que el gènere del speculum durant centúries va estar d’allò més sobreïxent. D’eixa manera, van veure la llum tractats de les més diverses confeccions disciplinàries, el quals feren de l’espill l’instrument conceptual de referència en el procés de construcció del coneixement a l’Europa medieval i moderna, ço és el mecanisme modèlic d’accedir a l’essència d’alguna vessant del saber.ssss1 I és per això que hem volgut arreplegar allegòricament el testimoni —tot suprimint el recurrent demble moralitzador— en un intent per comparar breument el cas de la vila i honor de Corbera amb altres episodis semblants de resistència a la justícia o d’acolliment de bandolers.

Tanmateix, el primer escull es presenta tot just en començar, puix que investigadors i divulgadors de diverses disciplines, nacionalitats i tradicions historiogràfiques sovint no han anomenat o conceptualitzat de forma equivalent fenòmens semblants o que, ben pensat, podien guardar algun tipus d’analogia.ssss1 I en eixe ordre de coses, no sempre les fautories han estat —conscient o inconscientment— considerades com a tals. Segurament, d’això n’han tingut part de culpa també les fonts. A tall d’exemple, sembla que per molt que escodrinyem les fonts valencianes de la repressió de la violència, trobarem que els termes «fautor» o «fautoria» rarament van ser usats abans de la segona meitat del segle XVI a l’hora de referir-se’n a l’individu o l’acció de prestar auxili o d’encobrir bandolers; no debades el present diplomatari n’és una bona mostra. Tanmateix, res no lleva perquè els citats vocables, i d’altres de la mateixa família lèxica, no hagen de definir aquestes realitats.

Правообладателям