Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

87 страница из 131

Heus ací una vegada més la imputació d’un delicte de fautoria i la contundència amb la que se’n va reprimir el comportament violent d’un membre de l’estament nobiliari valencià. Això no obstant, també cal assenyalar que Galceran de Castellví i Francesc de Borja se’ns presenten valedors d’un món en canvi, ço és el de dos éssers antagònics en qualsevol de les seues vessants: el IV duc de Gandia i I marqués de Llombai havia estat un destacat cortesà al servei del paladí de l’universitas christiana, dementre que el novè baró de Carlet potser representava més aviat —tot i ser al voltant d’una trentena d’anys més menut— l’aristocràcia destra en afers i guerres. Per tant, serà que els precedents i la reiterada contumàcia n’és un grau.

Emperò, a qui oferia el jovencell la seua protecció? I a canvi de què? La resposta tal vegada es trobe en la identitat dels membres de la seua quadrilla: Joan lo Mallorquí, un tal Montanyés o Montanyana i Joan de Luna, el mateix que unes dècades després seria condemnat pel seu protagonisme en la rebel·lió aragonesa contra Felip II de 1591. En eixe sentit, cal referir-se’n a una xarxa logística i de receptació polisinodial: Galceran de Castellví era a ciutats com ara Saragossa mentre era perseguit al regne de València i viceversa, la baronia de Carlet era l’amagatall de Joan de Luna sempre que li venia en gana o no es trobava segur a l’Aragó. D’aquesta manera, els desplaçaments entre ambdós territoris van estar freqüents, tot seguint normalment els camins que conduïen envers un dels recers: el vescomtat de Xelva.