Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

93 страница из 131

En darrer terme i ja per acabar, cal referir paral·lelismes i les dissimilituds. En primer lloc, un cop més el cas dels senyors d’Arsèguel fa patent el que s’ha exposat a grans trets en al·lusió a Galceran de Castellví: la bel·licositat i la reiterada reincidència en determinats delictes (com ara homicidi, fautoria i resistència a l’autoritat) n’és un grau. Això no obstant, a diferència del novè baró de Carlet, Joanot Cadell —val tant per a l’avi com per al nét— se’n sabia a la corda fluixa: car, el repressor d’ahir seria el reprimit del demà. Per tant, val a dir que els membres d’aquest llinatge ceretà van ser víctimes i beneficiats de les condicions geopolítiques en les que es trobava el nord del Principat a l’Europa del moment, puix que això els permeté sovint usar d’allò que millor sabien fer (l’ofici de les armes) al servici dels interessos del sobirà i alhora dels seus propis, tot confiant en la proximitat i el recer de la frontera per a quan es giraren les tornes.

I en eixe ordre de coses, si bé Francesc de Borja i els Cadell s’havien plegat al servei de la Monarquia Hispànica, la consideració no podia ésser equiparable. Expliquem-ho en termes de simbologia dels escacs: no és el mateix ser un peó que l’alfil o la dama. Altra cosa molt distinta i desacostumada en el joc seria que el peó pogués influenciar l’actuació de l’alfil o, fins i tot, la dama, en detriment de la seguretat i el benefici del rei; altrament podria precipitar xec i mat. Açò ho portem a col·lació en tant que l’ascendència i poder dels personatges d’estudi no és comparable, ni individual ni col·lectivament. Bé és cert que ambdues nissagues comptaven amb influències en altes instàncies de l’administració i dels oficis; encara que el IV duc de Gandia, de segur, guanyava amb molt la partida. I sens dubte, cal pensar que aquest va estar un factor de pes —junt amb la tasca de persecució de bandits com Joanot Cadell, mentre va ser virrei— a l’hora de la (no) percepció i consideració de la falta.