Читать книгу Santa María de Montesa. La orden militar del Reino de Valencia (ss. XIV-XIX) онлайн

99 страница из 179

En definitiva, la divisió responia a les necessitats administratives de la institució, propugnada pel mestre de Rodes i legitimada pel pontífex, i es feia ressò de certa identificació «nacional» o «de territori històric» amb la separació de Catalunya i preservació de la unitat aragonesa, de manera semblant al que havia passat amb la fundació de Montesa. No obstant això, la castellania d’Amposta mantingué una concentració patrimonial regional específica a l’Ebre català, que juntament amb les comandes valencianes li aportava presència en les tres entitats territorials de la Corona. Tal vegada aquest disseny tenia una dimensió política. En aquest sentit, la castellania esdevingué el priorat principal, més preuat i força identificat amb la pròpia institució del rei. Així, el major rang i valoració de la castellania explica que membres de la família de Jaume II hi van estar vinculats i van tenir càrrecs, com les filles Blanca, priora de Sigena, i Maria, a la clausura, Sanç d’Aragó, fill natural de Pere el Gran i germanastre de Jaume, destacat castellà d’Amposta, i el primogènit Jaume, que va ser hospitaler uns mesos abans de vincular-se a Montesa. A la vista d’això, sembla que els interessos territorials, com els del mateix monarca, també van poder jugar algun paper en aquesta solució. En el cas de la castellania d’Amposta, es potenciava un senyoriu eclesiàstic en una territorialitat com l’aragonesa on els poders nobiliaris en ocasions havien estat refractaris al desplegament institucional de la monarquia, i per tant, el rei podria comptar amb un eventual aliat, com de fet va succeir. D’altra banda, les comandes templeres que havien protagonitzat la resistència a l’abolició de l’orde van acabar formant part de la castellania.