Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

50 страница из 67

Els nois que es diuen noucentistes (molts d’ells almenys) demanen classicisme, seny, límit; res més impur, ni foll, ni obscur, ni boirós que llurs obres. El classicisme som poquíssims qui el sentim; jo un dels poquíssims (20 febrer 1918).

Moltes vegades l’esnobisme d’aquests nois que es diuen noucentistes i volen ésser tan primmirats en el vestir, per exemple, no és més que una superficialitat daurada, que una manca de vera espiritualitat íntima (2 febrer 1918).

Esmentarà Josep M. Junoy, «l’eternal esnob» que «no veu que per a la nostra escola [mallorquina] de puritat i pulcritud, l’inimic no és precisament l’Ors, ni la Lliga com a entitat influenciadora d’una cultura, sinó precisament l’esnobisme inquiet, desorientat i sec dels joves postsimbolistes o futuristes com el mateix Junoy» (9 març 1918). Entre el mes de gener i el de març, s’havia ja referit a l’esnobisme, que vinculava d’alguna manera al Noucentisme, i, amb aquest motiu, a Foix (que alguna vegada, en el futur, es mostrarà «discret» però «encara insuportable»):