Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

49 страница из 67

L’Ors, en sa filosofia (prescindint de moltíssimes altres aspectes fecundíssims), serà infructuós a Catalunya. En Pujols, ben altrament, està orientat dins la tradició catalana i podrà reeixir.ssss1

També Josep Pla, col·laborador més esporàdic de La Revista, és una coneixença admirativa d’aquests anys. Amb ell i altres contertulians discuteixen «tots els problemes de l’estètica, la moral i la política social i catalana» (26 abril 1919):

En Pla encara està ple de confusions (de la confusió en diem religió, nosaltres). No som valents fins que no hem arrencat de nosaltres la darrera fibra religiosa: Martí, Cambó, Pujols, etc. (3 maig 1919).

Alexandre de Riquer encarnaria l’estètica del passat immediat, antítesi de l’art predicat des de les plataformes noucentistes, perquè fa «cromos de Blanco y Negro, figures horribles; en els paisatges no hi ha sol, i si n’hi ha no vibra; tons grisos, impressió total detestable» (16 abril 1918). En coherència amb aquesta valoració, lamenta que al Palau de la Música, «ple de filisteus» durant un concert, no hi hagués el Samsó corresponent, perquè «la música i l’arquitectura haurien tingut un jorn de joia» (17 febrer 1918). Els noucentistes, tanmateix, limitadament si més no als escriptors, no haurien assimilat el «classicisme» que pretenien, i relaciona directament «noucentisme» i «esnobisme»: