Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

44 страница из 67

Tractem, a la fi, d’assignar un rang, una jerarquia al nostre poble. A Itàlia i França, això fou obra de l’aristocràcia nobiliària; al països septentrionals, obra de professors; aquí, per mercè especial dels déus hel·lènics, sembla que haurà d’ésser obra de literats i artistes. Si no ho fessin talment, abandonarien Catalunya a la furor dels odis econòmics i a la migrada ideologia que departeix un poble, brutalment, en patrons i obrers.ssss1

Cap al final de 1918, reconeixia que a Barcelona havia estat acollit «amb cordialitat» pels elements de La Veu de Catalunya, en què havia començat a col·laborar el 1916. Va col·laborar també de seguida a La Revista amb un primer article sobre «l’acció del nacionalisme a Mallorca» i tingué relació continuada molt especialment amb Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera, «el més càustic i penetrant i discret i altament irònic de tots els de La Revista» (23 febrer 1919). Tots tres signarien un «Informe de la ponència nomenada per la Comissió Editorial Pedagògica [de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana], a l’objecte d’estudiar la creació d’un organisme propulsor del llibre català» (14 desembre 1918). López-Picó era considerat un escriptor més limitat que no pas Folguera, perquè aquell «és poeta; no és, doncs, analitzador; és, conseqüentment, un crític literari detestable» (7 gener 1918); i encara el seu concepte de poesia ratllaria l’absurd en considerar-la gairebé una «normalitat fisiològica, ordinària i permanent: una mena de secreció –deia jo– com la suor de l’estiu i l’orí en tots temps» (29 març 1919). Per a Estelrich, «poesia és expressió (de sentiments o idees o fins conceptes superficials o pregons), però res més que expressió» (26 abril 1919), i per això, «els poetes que cerquen profunditat són ximples, curts de gambals». El Poema espars, que va llegir amb atenció i que troba massa influït per López-Picó («sou quasi tot d’En López-Picó; en la tècnica, sobretot»), pateix de «manca d’inspiració; massa cerebralisme», però és també l’obra d’un poeta «que posseeix l’art de fixar un frisson i donar un caràcter d’intensitat i d’eternitat a ço que ell sap efímer i superficial» (11 abril 1918), i que va ser objecte d’un comentari sincer enviat a l’autor i reproduït al dietari: