Читать книгу La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí. (1372-1396) онлайн

51 страница из 109

TALAMANTES REBOLLAR, Vicente, «Les relacions entre Vall d’Uxó i Morvedre als segles XIV i XV (Maria de Luna, reina)», Aigualit: Revista del Centre d’Estudis Vallers, 10 (2005-2006), pp. 17-41.

TORRA, Alberto, «Los registros de la Cancelleria de Jaime I», en Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.), Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013, vol. 1, pp. 211-229.

TRENCHS, Josep i Antoni M. ARAGÓ, «Las cancillerías de la Corona de Aragón desde Jaime I a la muerte de Juan II», en Folia Parisiensia 1, Saragossa, Institución Fernando el Católico-CSIC, 1983.

UTRILLA UTRILLA, Juan F., «Un libro de cuentas del infante aragonés Martín conservado en el Archivo de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media, 5 (1983), pp. 167-206.

VIRGILI, Antoni et al. (eds.), Diplomatari de la catedral de Tortosa. Episcopats de Ponç de Torrella (1212-1254) i Bernat d’Olivella (1254-1272), Barcelona, Fundació Noguera, 2018, 2 vols.

¶ ¹ Els documents àrabs conservats en els arxius històrics actuals d’arreu de l’antiga Corona d’Aragó són identificats i catalogats individualment, per la seua singularitat i excepcionalitat. Vegeu la col·lecció de documents àrabs de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara: ACA) o el treball de recuperació de testimonis en llengua àrab dut a terme per Ana Labarta i Carme Barceló, citades a la bibliografia final. L’edició dels documents que ací presentem ens planteja el problema de la transcripció literal dels noms propis hispanoàrabs o islàmics copiats per escrivans avesats i formats en llengua llatina o vulgar. Com apunta Ana Labarta, cada mot havia estat un element codificat inicialment en el sistema àrab i que, transmès oralment, era tornat a codificar per una altra persona en el sistema llatí. El que contemplem és, per tant, la interpretació segons la fonologia catalana d’un nom propi pronunciat en una altra llengua, l’àrab hispànic, a la qual no s’adapten gens bé els grafemes llatins; uns sons que, a més, els escrivans, desconeixedors de la llengua àrab, tampoc no distingien correctament. Com a conseqüència, són constants les vacil·lacions, reflectides en les múltiples variants gràfiques donades a un mateix nom o cognom, i en els ratllats o sobreescrits a posteriori. Per reflectir fidelment aquell fenomen, el noms propis hispanoàrabs del diplomatari han estat transcrits seguint literalment l’original, amb totes les seues variants.