Читать книгу Joan Fuster: indagació, pensament i literatura онлайн

23 страница из 31

Al cap i a la fi, es tractava d’incorporar dos nous elements que, a mitjan segle XVI, no encaixaven enlloc –no hi cabien, per dir-ho planerament–: el jo modern (la nova vivència de la subjectivitat) i la noció de provisionalitat o incertesa radical, resultat d’haver constatat la insuficiència del llegat clàssic a l’hora d’explicar els canvis que hem detallat més amunt. El dubte metòdic cartesià –base fundacional de la filosofia moderna– és completament inviable sense els nous recursos expressius i argumentatius explorats per Montaigne. Quan Descartes expressa el nus de la seva argumentació –«ego co – gito, ego sum» o, en la seva pròpia traducció francesa, «je pense, donc je suis»– està assumint tàcitament el jo de Montaigne i la seva manera de comunicar-lo. Refractari als protocols sil·logístics, indòmitament aliè als feixucs dogmes llegats per la tradició, protagonista d’un naufragi històric sense precedents, crític per necessitat, aquest jo ja és irreductiblement modern. És una altra cosa. La superació d’aquest solipsisme és l’acta fundacional de la Modernitat. Aquesta idea no podia ser comunicada amb un tractatus escolàstic ni amb res per l’estil. La seva eina expressiva comença amb els Essais de Montaigne.