Читать книгу Joan Fuster: indagació, pensament i literatura онлайн

25 страница из 31

En el capítol ix del llibre iii dels Essais –datat per Pierre Villey el 1586, és a dir, tretze anys després d’exposar el seu projecte genèric en el primer capítol del llibre– Montaigne afirma que la varietat i la diversitat el fascinen. Pel que fa al fragment de Fuster sobre l’Obra Completa de Pla que hem citat abans («Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses, és el que Pla havia de crear-se»), Montaigne diu una cosa molt significativa:

Je ne puis assurer mon object.¹ Il va trouble et chancelant, d’une yvresse naturelle. Je le prens en ce point, comme il est, en l’instant que je m’amuse à luy. Je ne peints pas l’estre. Je peints le passage: non un passage d’aage en autre, ou, comme dict le peuple, de sept en sept ans, mais de jour en jour, de minute en minute (Montaigne 1988: 805)

Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina s’acabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota l’obra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix l’alteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política d’Aristòtil, i que reneix al segle XVI per obra d’alguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums, però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata, per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no d’un propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de “type”», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). L’esmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans s’aplicava a l’home, entès justament com a type, s’aplica ara a un home, a aquest –i no a aquest altre– home (de nou, l’aproximació de Kapuscinski al –diguem-ne– «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a l’estereotip. L’existència de l’expressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.