Читать книгу Joan Fuster: indagació, pensament i literatura онлайн

3 страница из 31

És un assumpte de concepcions de la seua tasca i de com abordar-la. Com diu Ferran Sáez en el seu escrit, Fuster, com Montaigne i Pla, «havia renunciat a clavar l’agulla en el caparró de la papallona», no volia atrapar un pensament per fixar-lo, perquè això vol dir embalsamar-lo, i els pensaments, les idees, han de volar, moure’s. Per això, la seua forma d’abordar-les, d’acompanyar-les, és l’assaig. L’assaig és sempre fragmentari i provisional. Aquest és el tema de Sáez, resseguir la influència comuna de Montaigne, com a iniciador del «pensament ondulant», de l’«ontologia del moviment», que trobarem després en Pla i en Fuster, i que es caracteritza justament pel seu caràcter lliure, canviant, que fuig de sistemes i posicions definitives.

Però, Montaigne no fa també filosofia? No és l’assaig una forma possible de fer filosofia? Aquesta és la proposta del text de Neus Campillo: Fuster fa filosofia sota la forma de l’assaig, una més, juntament amb els diàlegs, les meditacions, els tractats o els sistemes..., en què es pot fer filosofia. Servint-se de L’assaig com a forma de Theodor W. Adorno, Campillo emprèn la tasca de «mostrar que la “forma assaig” és una expressió del pensament pròpia del pensar filosòfic i que es dona en gran part de l’obra de Joan Fuster». Aquest pensament que s’expressa mitjançant l’assaig és un de crític, un de revisió constant que renuncia al resultat definitiu, a la paralització d’aquell moviment que ondulava, com ondula el jo, que es prova en els seus pensaments, sense una meta ni un aturador, és ell, el jo mateix qui li dona unitat. Un jo que reconeix i practica la incertesa, l’actitud escèptica.