Читать книгу De València i Mallorca. Escrits seleccionats онлайн

6 страница из 216

He dit que era jove i despistat. Sí, però no tant com per a no saber distingir, jo i la resta de companys, aquells professors brillants dels intranscendents. No sé si ara ocorre el mateix, però llavors el prestigi de cada professor passava de curs a curs i l’elecció dels professors pels estudiants –el Pla Maluquer permetia l’opcionalitat i la confecció curricular personal– n’era una claríssima confirmació: les aules d’uns professors quedaven petites i les d’uns altres gairebé desertes. Era com si als ulls dels estudiants cada professor portàs enganxat al pit un invisible currículum adequadament puntuat per nosaltres. Sí, hi havia divisions, categories, més allà de les oficials.

Entre les possibilitats d’elecció d’assignatures del segon cicle n’hi havia dues, una titulada «El cançoner tradicional a Catalunya» i l’altra «El teatre català antic», a càrrec d’un professor molt jove, 29 anys a l’inici del primer curs que va impartir (1970-1971), monjo de Montserrat, un tal Josep Massot i Muntaner. Nosaltres érem –no tots, és clar– marxistes, leninistes, maoistes… i tot els -istes més que calgués. Però no hi hagué ni vacil·lacions ni recels ideològics a l’hora de la tria. Josep Massot i Muntaner venia envoltat d’una aurèola de jove savi. Com i qui havia configurat aquesta imatge? Era una opinió consolidada. I no exclusivament estudiantil. Recorde molt nítidament com el professor Joan Solà comentava un dia: «És que amb el Josep Massot no es pot discutir, sap més de tot que tu!» I ho deia el professor Joan Solà, un dels savis reputats, que havia acabat de publicar els dos renovadors volums dels Estudis de sintaxi catalana a Edicions 62 (1972 i 1973), que nosaltres devoràvem.