Читать книгу De València i Mallorca. Escrits seleccionats онлайн

7 страница из 216

Sí, Josep Massot era un estudiós la saviesa del qual ningú no discutia. Però a més a més aquesta saviesa anava doblada d’una ètica d’acer: era insubornable. Ens despertava una gran admiració també la fama de ressenyador minuciós i íntegre. I entre nosaltres, els estudiants, corrien les referències a tal o tal altra ressenya on Josep Massot havia comentat açò o allò. Observacions que acceptàvem no sols pel gran prestigi de l’autor sinó també perquè es basaven sempre en una documentació inapel·lable. La gràcia de tot el mecanisme consistia en el fet de poder explicar com un jove que a penes superava els trenta anys podia parlar amb l’autoritat científica amb què ell ho feia i que tothom li acceptava. Però això ja no em correspon, a mi, explicar-ho. Encara que tampoc hi ha tal misteri: una dosi de perspicàcia intel·lectiva i de capacitat de treball inusuals, excepcionals.

Malauradament per a la Universitat, les múltiples i absorbents tasques culturals que li anava encarregant el monestir van impossibilitar la continuació de la seua activitat docent universitària, reduïda a tres cursos (1970-1973). La Universitat perdia un professor que semblava predestinat al seu claustre des de l’accés al món acadèmic com a estudiant brillant. No li faltaren propostes, ni, fins i tot, l’ambaixada personal d’un catedràtic, José Manuel Blecua, que se li presentà a l’Abadia de Montserrat tot decidit a replantejar-li les opcions vitals: «Salte, que te necesito», li disparà. Però no, havia triat el seu camí i ja ningú no va poder fer-lo capgirar. La Universitat havia perdut un membre però no la comunitat científica, perquè, com de seguida veurem, la seua aportació a la investigació filològica i històrica està farcida d’estudis que, com dirien els universitaris francesos, és a hores d’ara incontournable, és a dir, que és impossible no tenir en compte.