Читать книгу Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja онлайн
113 страница из 157
Si ens atenem als textos, Borja no sembla massa contrariat per la repressió de la heretgia. Un any abans, ja es feia ressò de la persecució de luterans per la Inquisició i remarcava el «bon concepte» que es tenia de la Companyia, la qual cosa fa pensar que podia haver un «mal concepte» i que les relacions amb els inquisidors possiblement no eren massa fines.222 Malgrat el tràngol d’Ana Enríquez, Francesc valorava positivament les condemnes de Valladolid:
Las nuevas del auto, que se selebró el día de la sanctíssima Trinidad por la santa inquisición, buelbo ahora a embiar a V. P., que fué cosa de harto sentimiento y de harto contentamiento. Creo se hará muy presto otro, tan señalado como el passado, y aun dizen que mayor, por haver más gente.223
Era això el que realment pensava? Potser sí. Hi ha, però, un cert marge de dubte. En la seua condició de comissari per a Espanya i Portugal, difícilment podia dir alguna altra cosa. La Companyia havia «col·laborat» amb la Inquisició. No tenia més remei, atesa l’animadversió contra els jesuïtes per part d’alguns sectors de les religions més antigues, com franciscans o dominics. De fet, els membres del nou orde eren mal vistos per les seues innovacions i la influència creixent en les esferes del poder, i sovint se’ls criticava la seua permissivitat en l’admissió de subjectes amb dubtós pedigrí de cristians vells.224 Fins i tot, és possible que Borja sobreacturara en aquella carta, per sentir que la pressió inquisitorial li anava rondant. Sabia que estava prop de sofrir en la pròpia carn els perills inquisitorials? És possible. Uns mesos després, hagué de fugir a Portugal per l’aparició d’uns escrits seus a la llista de textos prohibits.225