Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн
20 страница из 49
La segona classe d’assaig, molt més subjectiva, es podria anomenar deliberativa, atés que el protagonisme recau en la pròpia reflexió de l’autor, en la seua individualitat perplexa, més que no en l’objecte sobre el qual reflexiona. El dietari, amb exemples transparents i clàssics com El quadern gris, de Josep Pla o el Diari, 19521960 de Joan Fuster, representa una de les formes paradigmàtiques de l’assaig deliberatiu.
Aquesta distinció, simple i molt general, no és privativa de l’assaig en llengua catalana, i són uns quants els estudis –sobretot francesos– que arriben a una solució semblant (Glaudes i Louette 1993; Baar i Liemans 1999). Si ho plantegem en uns termes més planers –col·loquials fins i tot–, podríem dir que hi ha un assaig que va cap a fora, i se centra en la matèria objecte de discussió, mentre que hi ha un assaig que va cap a dins, i cedeix el protagonisme a l’individu subjecte de la reflexió.
La il·lustració de la pàgina següent ens servirà per a sintetitzar tot el que hem exposat fins ara. El requadre principal representa simbòlicament el camp literari, amb les fronteres amb el camp periodístic (més prop de la narrativa) i el camp acadèmic (més prop de l’assaig). Si prenem de Pierre Bourdieu (1992) aquesta mena de topografia, devem a Genette la divisió del quadre en quatre gèneres: la narrativa i el teatre ocupen la franja superior, perquè se situen sota el paraigua convencional de la ficció; l’assaig i la poesia ocupen la franja inferior, que correspon a la dicció. Al seu torn, la narrativa, el teatre i la poesia estan envoltats d’una línia més gruixuda, atés el seu caràcter constitutiu com a gènere literari, mentre que l’assaig està envoltat per una línia més fina, que revela el seu caràcter condicional.