Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

21 страница из 49

Tornant a Bourdieu (1992: 214), establim dos pols atenent a la producció editorial: la narrativa representa la gran producció, aquella que, en un sistema capitalista, permet produir llibres de manera industrial, seguint economies d’escala i obtenint rendiments econòmics importants; el pol de producció restringida, representat paradigmàticament per la poesia, es relaciona amb aquella part del món editorial que no permet l’obtenció de rendes elevades ni grans volums de producció, però que, precisament per això, sovint proporciona un capital simbòlic –un reconeixement social–més alt, de major prestigi cultural.

Síntesi de la posició de l’assaig i dels seus subgèneres en relació amb els principals paràmetres establits.

L’assaig i el teatre, en funció de les circumstàncies, se situen més prop o més lluny d’aquests pols, però és innegable que l’assaig acostuma a trobar-se en l’àmbit de la producció restringida. Dins del requadre de l’assaig, hem establit també una gradació entre l’assaig divulgatiu i l’assaig deliberatiu. El primer sol acostar-se al pol de gran producció i, com veurem més avant, és el que desperta major interés en el món editorial. En els límits amb el camp periodístic, està representat per l’article d’opinió; en la vora de la narrativa, per les memòries; prop del camp acadèmic, trobem el que podríem anomenar tractat –tot esperant potser de trobar una etiqueta millor–, la forma més representativa de l’assaig divulgatiu, aquella que aborda un tema més o menys monogràfic amb voluntat d’estil i esperit subjectiu però sense rendir-se a la divagació personal ni a una llibertat formal absoluta. L’assaig deliberatiu s’acosta més al pol de producció restringida. El dietari es presenta com un dels gèneres més característics, encara que sovint s’incline cap a formes narratives; en canvi, el diccionari i altres formes d’assaig diguem-ne lliure emergeixen com a paradigma del gènere com el va practicar Montaigne. En darrer lloc, prop de la poesia, podem identificar els aforismes, un altre dels gèneres assagístics per excel·lència. Cal dir que, entre claudàtors, hem assenyalat altres formes, no tan prototípiques, que comentarem breument en els pròxims capítols.