Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

28 страница из 49

En Nosaltres, els valencians, com ocorre sovint en l’assaig (Arenas 1997: 291-292), no trobem cap epíleg, ni un sense elements emotius, del tipus ratio posita in rebus (ja que l’absència de mètode i el desig explícit de no arribar a tancar el tema fa sobreres unes conclusions), ni un del tipus ratio posita in affectibus (la peroratio clàssica, que buscava cloure el discurs oratori amb una apel·lació afectiva). Potser l’apartat «Final», un breu paràgraf que lliga amb l’atenció dedicada prèviament a la Renaixença podria considerar-se una sintètica i dissimulada peroratio, en la mesura que Fuster estableix una relació de causa-conseqüència entre la tasca dels renaixencistes, la seua i la de les generacions del futur, és a dir, convida el lector a participar del sentiment de «perduració i renovació» que batega en el fons del llibre. Siga com siga, convé recordar, amb Carme Gregori (2012a: 17), que «l’assaig fusterià s’ha d’entendre com una incitació, com un revulsiu que busca provocar una reacció en el públic al qual s’adreça». Així, «la intencionalitat dialògica de l’assaig, orientada a persuadir els lectors [...] es converteix en una eina d’alta eficàcia per fer participar els destinataris en l’esforç de comprensió que l’assagista exposa a la seua consideració» (Gregori 2012a: 18).