Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

39 страница из 49

Aquesta qüestió té relació amb la fragmentarietat que sovint té l’escriptura assagística i que duu el mateix Adorno (2004: 43) a afirmar:

És inherent a la seua forma la seua pròpia relativització: l’assaig ha de compondre’s com si pogués interrompre’s en qualsevol moment. L’assaig pensa en fragments, de la mateixa manera que la realitat és feta de fragments, i troba la seua unitat a través de les ruptures, no tractant d’aplanar-les.

En aquest sentit, també Montaigne (2006: 495) justifica el caràcter fragmentari, aproximatiu i no aprofundit dels seus assaigs:

El judici és un bon instrument per a tots els assumptes i es fa servir pertot arreu. És per això que, en aquests assaigs que estic fent, me n’aprofite en qualsevol ocasió. Si es tracta d’un assumpte que no entenc gaire, en això mateix l’assage, temptejant el gual de molt lluny; i després, si el trobe massa profund per a la meua talla, em quede a la vora. [...] Aleshores, juga [el judici] a triar el camí que li sembla millor i, entre mil sendes possibles, diu que aquesta o aquella ha estat la millor elecció. Agafe a l’atzar el primer assumpte: tots em són igualment bons i no tinc per costum tractar-los per complet perquè no veig el tot de res. [...] M’arriscaria a tractar a fons alguna matèria si em coneguera menys. Agafant un mot ací, un altre enllà, mostres extretes del seu conjunt, arrancades sense intenció i sense haver fet cap promesa, no estic segur d’extraure’n res de bo ni de mantenir-me jo mateix sense canviar quan em plau; i puc lliurar-me al dubte i a la incertesa, al meu estat original, que és la ignorància.