Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

34 страница из 49

Més enllà dels lligams amb una tradició prèvia, és innegable l’encert de Montaigne a l’hora de posar en pràctica aquesta escriptura des d’una perspectiva innovadora, coherent amb l’esperit del Renaixement, i assignar-li un nom que és al mateix temps una descripció del tipus de literatura que es practica. Un nom que Lukács (1984: 47) associa a la ironia pròpia de l’assaig: «potser sí que el gran sieur de Montaigne va sentir una cosa semblant quan donà als seus escrits el qualificatiu meravellosament formós i encertat d’“essays”. Perquè la senzilla modèstia d’aquest mot és una superba cortesia. [...] Ell, irònicament s’inclou en aquesta petitesa, en l’eterna petitesa dels més profunds pensaments enfront de la vida, i amb irònica modèstia encara la subratlla».

Per dir-ho en termes de Pierre Bourdieu (1992), Montaigne va tindre la capacitat d’ampliar els límits del camp literari i fer època. Si bé preferim una visió sociològica del fet, que analitze el conjunt de causes i conseqüències de manera global i no individual, no negarem que ens atrau la idea d’Arenas (1997: 75) segons la qual «el nacimiento de una clase de textos está íntimamente relacionado con la insatisfacción de un escritor genial con los modelos recibidos». Atribuir al geni de Montaigne la creació de l’assaig com el coneixem a hores d’ara probablement és excessiu; però el seu paper transformador, la seua capacitat de prendre uns models i reorientar-los és indiscutible. Fins i tot Fuster hi va dir la seua, potser perquè se sabia fundador o refundador, a la seua manera, del gènere a casa nostra. En el pròleg a Causar-se d’esperar (Fuster 1965: 9), llegim: