Читать книгу Els recursos territorials valencians. Bases per al desenvolupament онлайн

10 страница из 88

2. L’existència i la promoció de xarxes de cooperació entre empreses, institucions i associacions, a més de la capacitat de generar iniciatives capaces de crear les xarxes.

3. L’aprofitament racional dels recursos existents en cada espai, perquè en constituïsquen la base del capital territorial. Aquest està constituït pel patrimoni natural i cultural heretat, els recursos humans qualificats i amb iniciatives, la cohesió social, la identitat cultural, etc. (Caravaca, 2005).

(I) LES DINÀMIQUES D’APRENENTATGE, EL CONEIXEMENT I LA INNOVACIÓ

innovació

És de tots sabut que la innovació és motiu de diferències territorials, perquè la incorporació de coneixements és desigual segons la naturalesa i les qualitats dels espais geogràfics. De fet, es diferencien aquelles àrees innovadores, capaces de donar resposta d’èxit a les dificultats i als nous problemes, d’aquelles altres que no s’adapten als canvis i, en conseqüència, romanen excloses, marginades dels processos de desenvolupament.

La relació entre innovació, activitats econòmiques i territori es pot entendre almenys des de tres plantejaments. En primer lloc, quan la innovació es considera un fenomen individual fonamentat en la iniciativa empresarial. Com assenyala Méndez (2002), és comú entre el col·lectiu empresarial, mitjançant la transmissió de coneixements fàcilment reproduïbles (codificats). En segon lloc, quan la innovació es contempla com un fenomen col·lectiu, perquè és l’entorn allò que suggereix i incita a incorporar-la. Segons Maillat (1995), és una modalitat que facilita la transmissió de coneixements tàcits, no codificats, mitjançant relacions interpersonals. Rullani (2000) apunta que els àmbits territorials posseeixen diferents capacitats per a produir i utilitzar determinats coneixements, en crear un ambient favorable a l’experimentació de noves idees i la seua propagació. Finalment, la innovació pot concebre’s com un fenomen territorial. Són els territoris capaços de generar o d’incorporar els coneixements necessaris per a valorar eficientment i racionalment els seus propis recursos, i contribuir així a millorar les condicions mediambientals i la qualitat de vida de la societat local (Méndez, 2002). Ens referim als territoris intel·ligents (Martínez, 2002).