Читать книгу Senyors, bandolers i vassalls. La fautoria del duc Francesc de Borja i els sucessos de Polinyà (1545) онлайн

84 страница из 131

I és que, certament, basta amb acarar els procediments per adonar-se alhora dels paral·lelismes i dissimilituds existents entre aquestos dos casos, que endemés són molt pròxims en el temps. Reflexionem-hi al respecte. En primer lloc, com que les analogies són evidents, parlem-ne de les divergències de l’un a l’altre. Llavors, comencem amb allò potser menys important: la dissemblança pel que fa a la transcendència social dels receptats, puix a ningú se li escapa que la nòmina delictiva dels Casanoves, Gil i Olzina d’Alzira a priori no és comparable amb la d’Antoni Roca i la seua colla. Una altra diferència rau en el tipus de resistència practicada, perquè en tant que l’exercida pels vassalls del IV duc de Gandia va estar activa (més greu) i la dels calderins o montbuiencs fou passiva (més lleu). I açò mateix ens porta a ponderar-hi la percepció del delicte i el rigor de la pena. En eixe sentit, tots dos municipis són parells pel que fa a la demolició d’immobles; d’acord amb la gravetat de la resistència, mentre que a la localitat catalana hi van haver condemnats a galeres, al llogaret valencià hi hagué tres executats amb garrot i altres tants assotats. Nogensmenys, si ens fixem hi ha una considerable dissimilitud: mentre que a Caldes de Montbui s’hi maldà per cercar els fautors d’Antoni Roca, a Polinyà de Xúquer aquest assumpte —com hem mencionat— brilla per la seua absència. Tal vegada perquè al darrere estava Francesc de Borja?