Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

4 страница из 96

Tanmateix, la imatge que el gran públic sol tenir de Joan Fuster està mediatitzada per una concepció parcial –i parcel·lària, extremadament simplista– de la seva obra i fins i tot de la seva figura. Massa sovint se l’ha presentat com un intel·lectual amb dues facetes profundament diferenciades i enteses com a pràcticament antagòniques: el Fuster polític, defensor d’una identitat nacional concreta, i el Fuster assagista, creador d’obres d’abast més universal. Aquesta divisió resulta ben poc profitosa perquè des del punt de vista de la crítica literària deixa de banda, o com a mínim en una posició secundària, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. A més a més, és una classificació que es fa sobre la base de dues categories que en cap cas –i menys encara en Joan Fuster– no entren en conflicte: la ideològica i la professional.

A això, cal afegir-hi que la classificació que habitualment es fa de la seva obra tampoc no ha afavorit determinades aproximacions i pot resultar fins i tot contraproduent. Les distribucions genèriques o temàtiques –qualsevol tipus de distribució, de fet–de l’obra d’un autor poden resultar útils, sobretot si el que tenim davant com a objecte d’estudi és un autor amb una obra extensa, com és el cas que ens ocupa. Tanmateix, no deixen de representar un reduccionisme que no sempre n’afavoreix la recepció crítica. En el cas de Fuster, a aquesta tendència a seccionar-lo en dues facetes des del punt de vista intel·lectual, cal superposar-hi una nova classificació feta sobre la base del gènere literari però que acaba barrejant-hi aspectes temàtics. En aquest sentit, la seva producció se sol distribuir en poesia, assaig i estudis d’història cultural i literària. Caldrà afegir-hi, encara, la distribució de la seva producció d’acord amb la llengua de redacció emprada, tot i que, potser –i afortunadament–, aquest darrer tret és el que menys pes ha tingut en la distribució. Crec, però, que ha estat decisiva en l’acostament als seus materials: l’obra de Fuster produïda en espanyol ha quedat massa sovint, em sembla, en un segon pla.