Читать книгу Joan Fuster: indagació, pensament i literatura онлайн

15 страница из 31

L’iniciador d’aquesta ontologia del moviment és Montaigne, sens dubte, que contempla un món que, en el sentit literal de la paraula, s’ensorra. Géralde Nakam, entre altres, va descriure molt bé aquest estat de coses (Nakam 1982). És l’època dels darrers Valois, quan França passa en molt poc temps de la placidesa política i la prosperitat econòmica a l’indescriptible caos de les Guerres de Religió. Tot sembla estranyament fràgil, tot canvia d’una manera vertiginosa. El cristianisme s’escindeix amb violència i dona lloc a una munió de faccions enfrontades, sovint per culpa de convencions litúrgiques banals, no de raons teològiques profundes. La impremta commou els esperits a una velocitat mai no vista. Del Nou Món, encara no acabat d’explorar, arriben notícies inversemblants que desmenteixen la majoria de les veritats establertes que ens van llegar els savis de l’Antiguitat. Sant Agustí i molts altres autors anteriors i posteriors descartaven, per exemple, que als Tròpics o Zona Tòrrida hi pogués haver cap forma de vida. A començament del segle XVI, però, a Europa arribaven notícies en un sentit diametralment oposat: no només hi havia vida, sinó que es tracta del lloc més exuberant del món! Un rere l’altre, els cronistes d’Índies confirmen que moltes coses que avaluàvem com a naturals són, en realitat, un resultat de la convenció: hi ha pobles que no saben què és un rei, ni practiquen cap religió codificada, ni van vestits, ni coneixen el pa, ni l’escriptura. La noció d’home es desmunta, es desfà, com si es tractés d’un artefacte precari. Per això cal tornar a refer-la en funció de les noves dades que arriben de l’altra banda de l’Atlàntic. De fet, cal tornar a inventar-la amb una explicable urgència. En cas contrari, no podem comunicar res: ens falta una part essencial de la frase, el subjecte (Sáez-Mateu 1997: 112).