Читать книгу Joan Fuster: indagació, pensament i literatura онлайн

17 страница из 31

Hi ha, en definitiva, un buit enmig de certes veritats que ja no funcionen, com ara la física d’Aristòtil, i certes veritats que encara no són prou funcionals, com ara les primeres temptatives de la nuova scienza. Si ens fem ressò de la terminologia de Thomas Kuhn, podríem parlar d’una anòmala discontinuïtat temporal entre el paradigma obsolescent i l’incipient. L’humanisme italià recull, en part, les noves inquietuds, però d’una manera insatisfactòria, vaga: mira enrere, els clàssics, no pas endavant. Ni els sil·logismes escolàstics ni l’ampul·lositat verbal de Marsilio Ficino o de Pico della Mirandola serveixen per a entendre ni per a comunicar aquell nou món vagament inquietant.

Resulta força significatiu que, a començaments de la dècada del 1980, Fuster contraposi Michel de Montaigne al llegat intel·lectual del marxisme. Ho fa en termes molts durs, directament despectius, amb un llenguatge que ja no té res a veure amb el que empra als anys seixanta. El text que reproduïm a continuació no encaixa gaire amb un cert «fusterianisme oficial». Gosaria afirmar, fins i tot, que en desmenteix el seu punt de partida.