Читать книгу Poesia digital. Deena Larsen i Stephanie Strickland онлайн

22 страница из 51

A més a més, el contacte directe amb els autors situa l’experiència de lectura en l’ara i l’ací, recuperant els lectors la sensació de text compartit que sovint es té amb l’assistència a recitals o a lectures públiques poètiques. Fet i fet, és com tornar a fer pública una experiència de lectura poètica que havia esdevingut íntima i individual, potser pels canvis socials ocorreguts en una determinada època i no per les característiques del text poètic en si. Com expliquen Eduard Escoffet i Lis Costa:

La poesia pública, per dir-ho amb un terme que no distingeix entre tradició i avantguarda, beu de les novetats tecnològiques per tornar als orígens, i els mateixos avenços tecnològics li obren actualment les portes a una major vigència pel fet de ser una pràctica creativa efímera, una forma artística que es desenvolupa en viu.

La poesia pública no busca la decoració d’un text, sinó que l’amplifica i reubica els plans de l’escriptura i la lectura i, en certa mesura, multiplica els nivells de lectura. És a dir, desplaça l’escriptura a l’acte públic (damunt de l’escenari) i desplaça la lectura a la presència efímera (limitada a un espai i a un moment concrets, sense possibilitat de tornar al text, fora de la pròpia memòria del lector). El so, el gest i tots els elements extratextuals han de ser interpretats (executats per una banda i llegits per una altra) i el poema n’és la suma i la confluència. La informació circula fragmentada per més d’un canal; el poema és el conjunt. No es tracta, doncs, de redundar en el discurs, sinó de fer-lo més complexssss1.