Читать книгу Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja онлайн

129 страница из 157

També per aquella època el nord d’Espanya va rebre la funesta visita pestífera. Pel juny de 1565, el pare Santacruz escriu a Francesc de Borja:

en Burgos después que no es cosa de nuevo, sino que aquella ciudad está falta de salud, y dicen que de peste [...] El rey y el príncipe se volvieron aquí porque Castilla La Vieja estaba sospechosa, y la reyna volvió de junto a Burgos [...] También hay otros lugares sospechosos de Castilla como Vibriesca y Vitoria y otros...²⁷⁴

No sols la cort fugia de l’epidèmia. També l’alt clergat. Així, el cardenal de Burgos comentava la situació des d’una distància prudencial: «En lo que toca a la casa de Burgos, Dios fue servido de llevarse para sí las personas que ya V. P. deve saber, como se llevó de todos los monesterios la mejor parte, y de los clérigos de la çiudad todo lo bueno que en ella havía».²⁷⁵ El cardenal al·legava que sofria «una enfermedad tan larga i tan peligrosa, que pensé çierto no salir della...».²⁷⁶ Això l’havia obligat a estar a Aranda quatre mesos. Finalment, «por el trabajo d[e] esta tierra», és a dir per la pesta, va anar a curar-se a Villafruela, «por estar a la raya de mi obispado, y ser lugar muy más templado que ninguno de los puertos acá». Encara que hi ha bibliografia que confirma la pesta de Burgos i del nord d’Espanya, Hernández Morejón (1843) no ho cita i Villalba (1802: I, 175-177) la nega. El darrer autor atribueix la pesta a una brama provocada per la disputa en el protocol d’acompanyament a Felip II i la reina Isabel, que tenien intenció d’entrar a la ciutat. Conta Villalba que, segons Miguel Martínez de Leyva, fou precisament el mateix cardenal Francisco qui va recomanar a Felip II no entrar a Burgos per la pesta, quan sols hi havia unes simples tercianes. L’autor citat mantenia que el cardenal va actuar sibil·linament per no poder fer valdre la seua preeminència sobre el regidor, cosa que implicava entrar amb el rei sota pal·li, però la remor de la falsa pesta havia progressat tant que els rics van fugir de la ciutat, i els pobres que hi quedaren morien de fam, no de pestilència. Tenia raó Martínez de Leyva, a qui Villalba sembla donar crèdit? Costa de creure. Per una banda, és molt improbable que els millors clergues de la ciutat, com cita la carta del cardenal, moriren de fam. Per una altra, el text del cardenal sembla avalat per autors com Vicente Pérez Moreda (1980: 251) que afirma rotundament: «Burgos y otras regiones del Norte de Castilla la Vieja fueron duramente castigadas en 1565, y sobre todo en 1566.» Francis Brumont (1984: 84-66) fa un comentari similar, assenyalant una mortalitat del 50% en poblacions del sud de La Bureba. La passa anava progressant com una taca d’oli, afectant comarques veïnes i arribant a La Rioja. Les dades bibliogràfiques són incontestables. L’epidèmia va començar a principis d’any a les zones deprimides del barri de San Esteban (López Gómez i Pardiñas, 2000). Posteriorment, es va generalitzar i arribà a l’acme pels mesos d’estiu, però a partir d’octubre anà decreixent de pressa, de forma que a finals d’any, segons declaren diversos testimonis qualificats (entre ells dos metges, dos cirurgians i un barber), la ciutat estava lliure de pesta. Al principi, els casos devien ser esporàdics, atés que, segons els autors esmentats, a finals d’abril el «Licenciado Salazar, alcalde de Casa y Corte» i encarregat dels preparatius per a rebre la visita de la reina, va reunir els regidors i els metges fent-los declarar sota jurament que la situació sanitària de Burgos era normal. Al mes següent, però, els morts diaris es contaven a desenes i, òbviament, la reina va notificar, des de Tardajos, que no entraria a la ciutat. El 24 de maig, tres metges afirmen que «la ciudad está muy dañada y enferma de enfermedad o veneno de peste». A continuació, els eclesiàstics amb prebenda són autoritzats a eixir i el mateix Ajuntament es trasllada a la vil·la d’Arcos. És evident que el cardenal Francisco tenia raó i que l’autoritat municipal va intentar disfressar la realitat, fins que l’evidència fou impossible d’ocultar. Burgos va sofrir un atac violent de pesta el 1565 i la mortalitat estimada se situaria entre el 40 i el 45%, la qual cosa suposa al voltant de 9.000 defuncions (Pérez Moreda, 1980: 245-256; López Gómez i Pardiñas, 2000; Betrán, 2006: 56). La pestilència correspondria amb l’assenyalada per Franco, segons el qual van morir tots els jesuïtes que cuidaven els malalts.²⁷⁷