Читать книгу Malalties i remeis. La salut en la correspondència de Francesc de Borja онлайн

134 страница из 157

La humanitat històricament ha emprat la violència per resoldre les diferències entre distints grups i la setzena centúria no era una època excepcional, sinó propícia als enfrontaments. El món cristià es dividia cada vegada més entre protestants i catòlics, el que ocasionava enfrontaments llargs i sangonosos. L’hegemonia espanyola era vista amb aprensió per França. Itàlia era cobejada per tots. A la Mediterrània ensopegaven dos imperis. Des de la caiguda de Constantinoble el 1453, els otomans dominaven la zona oriental i aspiraven a expandir-se. La corona espanyola, després de la unió dinàstica d’Aragó amb Castella i conquerida Granada, tenia un nou horitzó atlàntic. Tanmateix, calia controlar el perill de les costes africanes que acollien els refugiats musulmans hispànics, font que alimentava els corsaris barbarescos, els quals van entrar ràpidament a l’òrbita turca de la mà dels germans Barba-rossa. Les riberes cristianes eren amenaçades pels pirates moros. Per altra banda, els cavallers de Malta sortien a cors per assaltar, quan podien, posicions i vaixells turcs o venecians. Els enfrontaments o les aliances anaven i venien. Andrea Doria deixava Francesc I per servir Carles V. França ajudava o permetia la circulació dels turcs per debilitar l’emperador. Aquest intentava que Khair al-Din Barba-rossa deixara el servei de Solimà el Magnífic i se’n passara al seu bàndol. Venècia pactava o comprava l’amistat turca per tal de seguir els seus negocis marítims. El papa implorava l’aliança cristiana contra els otomans, els quals somiaven entrar a Roma.²⁹⁷