Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

2 страница из 49

Índex

ssss1

3.1.1 Eugeni d’Ors

3.1.2 Josep Carner

3.2 De la creació d’un circuit literari modern a la desfeta

3.2.1 Carles Riba

4. L’assaig durant la postguerra (1939-1968)

4.1 Una triangulació assagística

4.2 De la postguerra immediata al gir dels anys seixanta

4.3 La dècada dels seixanta

5. Dues aportacions clau: Josep Pla i Joan Fuster

5.1 Josep Pla

5.1.1 El primer Josep Pla

5.1.2 La concepció de l’escriptura

5.2 Joan Fuster

6. L’assaig en l’últim terç del segle XX (1968-1992)

6.1 De la dictadura a la democràcia

6.2 El boom dels dietaris

7. L’assaig a hores d’ara

ssss1

1. Els premis literaris

2. Les col·leccions

ssss1

Pròleg

L’assaig és un gènere a la recerca de la seua identitat i de la seua història. La reiteració amb què els assagistes converteixen en tema de reflexió l’estatus i els trets distintius de la pròpia escriptura o remeten als models i antecedents en els quals s’emmirallen, amb la voluntat de construir les coordenades del mapa i de bastir-ne una genealogia, en són el símptoma més clar. Com bé adverteix l’autor en el descàrrec que encapçala aquest llibre, la indefinició teòrica de la prosa literària que se situa al marge de la ficció és a la base de les ambigüitats, els problemes i les confusions que condicionen no tan sols la circulació i recepció de l’assaig, sinó la seua mateixa escriptura. En aquest sentit, la primera gran aportació que devem al present estudi és la proposta de definició del gènere assagístic, clara i argumentada, que funciona com un garbell que ens ha de permetre destriar el gra de la palla, alhora que en fonamenta i precisa la idiosincràsia; aquest darrer mèrit té l’avantatge afegit de contribuir a millorar –per fer-la més precisa– la percepció que els lectors tenen de l’escriptura assagística. Lluny de ser una ociosa disquisició teòrica, la definició de l’assaig aporta una claredat indispensable per al bon funcionament de la comunicació literària, perquè contribueix a desterrar una concepció anàrquica del gènere, irreductible a qualsevol temptativa de normativització. Al llarg de la seua història, la poesia, la narrativa i el teatre han pogut assimilar o discriminar tota una sèrie d’artefactes literaris que qüestionaven obertament, de vegades amb una radicalitat difícilment tolerable, les regles assumides per la norma establerta, sense que se’n ressentís de manera irreparable el concepte nuclear de cadascun dels gèneres. La raó d’aquesta resistència cal buscar-la en la solidesa de la base conceptual i, per descomptat, en la força d’unes pràctiques que gaudeixen d’una plena normalitat cultural i social. Amb la intenció de pal·liar l’anomalia que, en aquest terreny, arrossega l’assaig, la definició que ens ofereix Gonçal López-Pampló descansa, d’una banda, en criteris estrictament textuals (enunciació, tipologia textual), però, de l’altra, també té en compte les estratègies comunicatives (marques paratextuals) i la funció social que el gènere juga dins el sistema de gèneres contemporani.

В начало 123 4 5 6 7 В конец