Читать книгу D'Ors a Fuster. Per una història de l'assaig en la literatura contemporània онлайн

3 страница из 49

És cert que, com assenyala l’autor, encara no s’ha escrit una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. El llibre que el lector té a les mans, a pesar de la cautela amb què se’ns ofereix, representa una aposta decidida envers la seua construcció. Malgrat haver renunciat des del disseny inicial del projecte a bastir una història del gènere –amb el que això suposaria d’afany d’exhaustivitat, de jerarquització i d’atenció a l’evolució dels formats assagístics–, es tracta, sens dubte, d’un intent reeixit de presentar-ne una visió panoràmica, amb una selecció representativa i significativa. Gonçal López-Pampló rebutja qualsevol aspiració, per part seua, d’erigir la proposta amb pretensions canòniques. Ara bé, l’operació d’escollir i disposar sobre un canemàs històric una sèrie d’obres i d’autors té inevitablement un efecte de visibilització de les opcions triades i contribueix a fixar i a dotar de sentit una determinada tradició.

L’acotació cronològica de l’estudi recorre la pràctica totalitat del segle XX, amb dues fites inexcusables com a obertura i tancament del trajecte: l’inici de la publicació del Glosari orsià, el 1906, i la mort de Joan Fuster, el 1992. L’atenció que s’hi dedica de manera destacada a la producció dels grans noms de l’assaig català contemporani s’explica per la transcendència que aquests autors han tingut en la consolidació, el prestigi i la projecció de l’assaig en les nostres lletres. En efecte, són noms que, en el circuit literari català, arriben a confondre’s amb el gènere –sobretot Pla i Fuster–, com s’esdevé, per exemple, en els currículums de secundària i batxillerat, en els quals s’associa gairebé de forma exclusiva l’estudi de l’assaig a les figures senyeres de l’escriptor de Sueca i el de Palafrugell. En la visió global que ens presenta Gonçal López-Pampló, per contra, les figures no usurpen la representació del paisatge; les línies de continuïtat que s’hi dibuixen assoleixen l’objectiu d’oferir els trets distintius essencials de l’assaig català contemporani i la seua evolució al llarg del segle, més enllà de la singularitat dels universos personals dels assagistes més rellevants. En aquest sentit, el capítol dedicat a premis i col·leccions ens acosta dues de les eines fonamentals per a la projecció del gènere i ens permet veure’n els resultats. Amb tot, els assagistes de primera divisió reclamaven un protagonisme especial en virtut del mestratge perdurable que han exercit en la posteritat del gènere. Especialment, Joan Fuster, qui, possiblement com cap altre, acompanya una creació assagística rica i diversa d’una continuada reflexió sobre les particularitats del gènere, orientada a establir-ne el caràcter i les fronteres, i d’una reivindicació militant de la condició literària de l’escriptura assagística i de la professionalització de l’assagista. En les generacions que el van succeir, moltes vocacions assagístiques van nàixer en un moment d’epifania originat a partir de les revelacions fusterianes.