Читать книгу Sobre una neu invisible. Notes d'un dietari, 2003-2005 онлайн

2 страница из 4

Encara que només fóra pel títol amb què he batejat el conjunt, una mena de passaport que m’autoritza a viatjar pel territori de la literatura, aquest llibre no pot ser considerat –en la seua totalitat si més no– una mena de confessió perquè no hi ha cap veritat a transmetre, com tampoc fets dels quals donar compte amb objectivitat, tret de la voluntat que manifeste d’assajar-me per escrit. Ja sé que la fórmula és molt coneguda i que compta amb aplicacions notables –també en el cas de la nostra literatura– amb les quals he passat hores de lectura plaent i estimuladora. Però que siga vella i coneguda no la desqualifica. Ben al contrari, des que escric els meus quaderns m’ha servit com a guia i també com a refugi on construir i protegir els meus dubtes. Sempre hi he cregut i no tinc ni una sola raó per desconfiar-ne. Una qüestió ben diferent és si els resultats que en mi ha assolit serviran també als lectors possibles. Sincerament, hi confie i per això els publique.

Ara que escric aquesta nota preliminar, podria aprofitar l’ocasió per jutjar el jo que vaig ser durant el període temporal que el llibre abasta. Tanmateix, no ho faré. Preferisc que siguen els dietaris dels anys posteriors, que tinc la intenció de seguir publicant si és que dispose del temps necessari i d’algun editor que s’hi preste, els qui en donen compte. Al capdavall no és debades que el meu temps, i el Temps que a tothom dóna forma, glisse sur une neige invisible, com diu el primer dels epígrafs citats, que precisa la procedència del títol d’aquest llibre: és un vers de la poeta luxemburguesa Anise Koltz; forma part del seu L’avaleur de feu, que vaig llegir en els dies en què precisament s’inicia aquest dietari i que, com dic en la nota corresponent, és una reflexió obstinada i fragmentària sobre la poesia. Si ocupa aquest lloc, no és solament per deixar constància de l’apropiació, sinó també perquè els seus versos remeten a un univers que m’és molt familiar i que m’atrau en la mesura que eixampla les meues preocupacions. Del llibre d’Anise Koltz, en conec també la versió catalana encara inèdita d’Anna Montero que, en el cas concret dels versos que cite, diu: «Arrossegat per gossos/ el temps llisca/ sobre una neu invisible/ al seu trineu de ferro// Si t’adorms/ et travessarà.»